HISTÒRIA | Tavernes de la Valldigna. Sensacions úniques.
Tavernes de la Valldigna. Sensacions úniques.

HISTÒRIA

Les primeres constatacions PREHISTÒRIQUES de poblament humà a Tavernes, i també de tota la Comunitat Valenciana, datades en el paleolític, fa més de 350.000 anys, es troben en la cova del Bolomor, en la muntanya de l’Ombria. Les excavacions confirmen l’adaptació de comunitats d’homínids, possiblement d’Homo Heidelbergensis.

 

Posteriorment, els neandertals establiren assentaments en esta zona, segons les troballes fetes en la mateixa cova de diferents ossos (molars, canines i un parietal), i de les restes de la llar més antiga d’Europa, la qual cosa permet verificar que ja feien un ús controlat del foc.

 

Foren les poblacions neolítiques, amb una vida més sedentària, les responsables de la continuïtat del poblament. En la cova de la Carta, en el barranc del Bolomor, s’han trobat restes d’este període.

 

En el període eneolític, les coves s’utilitzaren com a necròpolis on es depositaven també utensilis de la vida quotidiana. La cova del Caçador (o de les Foietes) és una bona mostra d’este tipus.

 

Tavernes va ser un lloc ideal per als IBERS a causa de la seua morfologia: proximitat del mar i promontoris des d’on tindre un bon camp visual. Les ruïnes d’unes fortificacions en el vessant sud-est de la muntanya de les Creus, conegudes com els Castellets, el Ràfol i la zona del Teularet, confirmen l’existència de poblament ibèric.

 

Pel que fa a la ROMANITZACIÓ, l’escassesa de troballes confirma almenys l’existència de poblament en la vall en este període. Hi ha la hipòtesi d’un assentament romà al sud-est de la vall, per la trobada de monedes romanes en la muntanya de l’Ombria.

 

En l’època MUSULMANA, la vall s’anomenava vall d’Alfàndec (vall o barranc, en àrab) i el territori estava organitzat en alqueries al voltant del castell d’Alfàndec, que, junt amb els Castellets, que van ocupar i rehabilitar, completaven un sistema defensiu amb missió de vigilància.

 

Algunes d’eixes alqueries eren l’anomenada Gebalcobra en àrab (muntanya major), el nucli antic de la Tavernes actual, i l’anomenada Gebalsogra (muntanya menor). En el segle XIII, els colonitzadors passaren a anomenar-les Taverna i Ombria, respectivament.

 

Fora de la vall hi havia dues alqueries pròximes que més avant s’incorporarien als dominis del monestir de la Valldigna: el Massalalí i l’Alcudiola (situades actualment l’una al voltant del racó del Massalari i l’altra on es troba l’antiga ermita de Sant Llorenç, suposada base d’una antiga mesquita àrab). Esta divisió territorial duraria fins al segle XIX.

 

Al voltant de l’any 1240, Jaume I ocupa la vall d’Alfàndec; començava l’ocupació CRISTIANA. Per tal d’assegurar l’explotació del territori, no es va expulsar la població mora. Als que s’hi quedaren se’ls va respectar la forma de vida, els costums i, fins i tot, les terres que treballaven.

 

L’any 1249, el mateix rei Jaume I efectua la repoblació del territori i concedeix importants donacions a cristians d’altres llocs.

 

Jaume I també va promoure la immigració de jueus cap als territoris conquerits, i en la Vall d’Alfàndec conservaren un lloc de privilegi com a propietaris de cases i terres, rebudes mitjançant donacions reials fins al segle XIV.

 

Durant la reconquesta cristiana, es va assegurar per privilegi reial, posteriorment confirmat l’any 1298 per Jaume II, que als mudèjars (musulmans que continuen vivint en la península ibèrica durant la dominació cristiana) de la Valldigna els estava permesa la seua religió, llengua i costums. Però esta situació de tolerància cultural i religiosa va anar canviant i deteriorant-se, i es va agreujar de tal forma que perderen llibertats, drets i estatus.

 

En 1298, al seu pas per la vall, sorprés de veure una terra tan abundant, Jaume II l’anomenà Valldigna, i així ha continuat des d’aleshores. Eixe mateix any va cedir a la comunitat del Cister els terrenys per a fundar el monestir de la Valldigna que s’encarregà de protegir els cristians del Ràfol.

 

La demarcació de la Valldigna es va dur a terme l’any 1298, després de la cessió.

 

Durant L’EXPULSIÓ DELS MORISCOS el monestir va confiscar les cases i les terres dels musulmans.
Els pobladors àrabs van haver d’acceptar forçosament, entre altres coses, la seua incorporació a l’injust sistema de senyorius.

 

La conversió i emigració del musulmans i l’erecció de set noves esglésies arreu de les alqueries fou causa suficient perquè els habitants del Ràfol se n’anaren a viure a Gebalcobra (Tavernes) i crearen el nucli més poblat de la vall.

 

Per a frenar la fuga constant d’infidels, els monjos cistercencs van recórrer tots els pobles de la contornada amb l’objectiu d’instruir la població morisca en la religió cristiana.

 

Les conseqüències de l’expulsió van ser diverses i complexes; entre altres, la ruïna de senyors feudals, terres abandonades, llargs períodes de crisi econòmica i demogràfica, caracteritzada pels problemes de repoblació, la falta de mà d’obra, els descens del nivell de les rendes…

 

Cap a 1575, Felip II encarrega un estudi de la defensa del litoral, per por d’una possible invasió mora des de les costes d’Àfrica, ja que el litoral sud i est peninsular era sovint atacat per pirates i corsaris que arrasaven cultius i saquejaven pobles.

 

És llavors quan apareix un nou tipus de construcció defensiva: les torres de guaita. Es construïren per tot el litoral i formaven part d’un sistema de vigilància que permetia avisar ràpidament d’un atac. La torre de guaita de la vall, prop de la platja de Tavernes, és una de les millor conservades de la Comunitat Valenciana. Va ser declarada Bé d’Interés Cultural, amb la categoria de Monument, i està inscrita des de 2002 en el registre del Patrimoni Històric Espanyol.

 

El segle XVIII és temps de MODERNITZACIÓ, una època eminentment positiva pel que fa al creixement demogràfic i al potencial econòmic. Podem destacar una imparable creixença de l’agricultura. El conreu més rendible en el regadiu era el blat i, després, l’arròs. La ramaderia, en canvi, estava en gran mesura subordinada a l’agricultura.

 

La Valldigna encara era terra privilegiada i el monestir de Santa Maria tenia potestat sobre la majoria de béns.
Pel que fa a l’evolució de les millores tècniques de l’època, tenim els molins hidràulics, adaptats al procés d’elaboració de farina o blanqueig de l’arròs que, aprofitant l’energia hidràulica, accionava tot un encadenat i eficient sistema de producció.

 

A Tavernes, hi ha encara dempeus algun d’estos exemplars: el Molí Vell o del Pla és l’exemple més clar d’estes construccions.

 

En este procés de modernització, la culminació va a càrrec de la revolució industrial, amb la importantíssima incorporació de la línia de ferrocarril, en el nostre cas la línia Carcaixent–Dénia de l’any 1884. Este mitjà era aprofitat tant pels viatgers com pels mercaders, obrí les portes al comerç, permeté la mobilitat de la gent i garantí una comunicació constant.

 

Com a punt final a este breu resum de la història de Tavernes, val la pena comentar que la localitat va obtenir el títol de ciutat l’any 1916, concedit pel rei Alfons XIII.

 

Ús de galetes.

Este lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari.Si continueu navegant-hi esteu donant el consentiment per a acceptar les galetes i la nostra política de galetes. Cliqueu en l'enllaç per a més informació. ACCEPTAR